L'exposició Realisme(s) a Catalunya (1917-1936). Del Picasso clàssic al Dalí surrealista' suposa una prospecció i anàlisi d'un dels moments més fascinants i complexos de la història contemporània, com és el període entre les dues guerres mundials, des d'una òptica catalana. La mostra relata les trobades i divergències dels creadors catalans entre el final de la Primera Guerra Mundial i l'esclat de la Guerra Civil espanyola, sacsejats per les grans transformacions socials i polítiques del moment (la Gran Guerra; la Revolució Russa; la mort del president de la Mancomunitat i impulsor del Noucentisme, Enric Prat de la Riba; la Dictadura de Primo de Rivera; els conflictes socials i laborals ).
La mostra exposa el retorn al realisme i el classicisme, que va marcar el context artístic i europeu, i reflecteix com es va manifestar en els artistes catalans. L'exposició recull com van assumir els artistes catalans l'anomenat Rappel a l'ordre de Jean Cocteau, així com la influència que van exercir la Nova Objectivitat alemanya, el Novecento italià o el Realisme màgic, batejat per Franz Roh. Es tracta dels nous realismes(s) de la pintura catalana, que van de l'exterior a l'interior amb uns referents europeus. Uns temps de recerca, melancolia i evasió.
Realisme(s) a Catalunya (1917-1936). Del Picasso clàssic al Dalí surrealista' està estructurada en quatre àmbits: Antecedents d'un classicisme modern (1905-1914); A la recerca de les noves figuracions (1917-1936); Pintors catalans sota la influència de Picasso; i Metafísica, surrealismes i logicofobisme.