L'escriptor vuitcentista Eduard Vidal i Valenciano ha quedat a l'ombra d'altre autors dramàtics de la seva generaicó que van enir molta més continuïtat i ambició en la construcció de la seva trajectòria teatral. Tot amb tot, la vinculació de Vidal amb el teatre fou producte d'una veritable vocació que es manifestà de múltiples maneres, molt especialment durant la segona dècada de 1860. Sobretot com a autor d'una obra considerable en diversos gèneres dràmatics i que fa servir tant la llegua catalana com la castellana; i també en la seva condició de director i empresari teatral (creà la seva pròpia companyia dramàtica en català amb la qual s'instal·là al teatre Romea entre 1864 i 1867).

A aquest interès profund pel món del teatre, que explica la vinculació estreta amb joves dramtaurgs com Serafí Piarra i Conrad Roure o la col·laboració amb J. Anselm Clavé, per exemple, s'hi afegirà enun moment determinat l'assumpció programàtica d'un objectiu que connecta amb el desplegament del catalanisme literari: situar l'escena catalana i el català en els paràmetres d'un teatre culte, seriós, això és, proveir el moment de la Renaixença d'un teatre d'ambició literària homologable al dels autors castellans, i, alhora, que fos acceptable, en termes d'ideari, moral i entreteniment, per a un públic ampli, tan popular com burgès.