En acabar la Guerra Civil, el 1939, va iniciar-se un llarg període de repressió que va interrompre la continuïtat de la tradició cultural catalana per mitjà, sobretot, de la implantació de la censura. Des de les acaballes del conflicte, la llengua va ser relegada de la vida pública i la traducció es va convertir en una activitat prohibida, fins i tot subversiva.
Les directrius del règim pel que fa a la política editorial es van mantenir fermes i, en pocs anys, el llibre català es va convertir en un objecte pràcticament obsolet.
A l'inici de la dècada de 1960, tanmateix, després de més de 20 anys de prohibicions, l'activitat editorial va experimentar un augment sense precedents. Nombrosos editors i escriptors es van immergir en la tasca de recuperar el fons literari, per mitjà de la creació d'obra autòctona i, sobretot, de la traducció.
Un dels gèneres que més es va beneficiar de l'auge de l'activitat traductora va ser la narrativa,la qual cosa va permetre, per primera vegada en molts anys, l'entrada d'un bon nombre d'obres estrangeres. Al mateix temps va significar un primer pas per assolir la normalització d'un país, d'una llengua i d'una cultura que es trobaven devastats pels mètodes absolutistes de la immediata postguerra.