En un moment en què els epistolaris es valoren d una manera particular i se n editen amb profusió, la publicació de Cartes de guerra i d exili (1934-1960), de Mercè Rodoreda, resulta molt destacable, atès que es tracta de la correspondència d una de les autores més valorades de la literatura catalana; per mitjà de les cartes podem, no solament seguir de prop una vida ben bé de novel·lista, sinó, també, la dels seus corresponsals, Carles Pi-Sunyer, Armand Obiols En el primer apartat, presidit per la Segona Guerra Mundial, s hi emmiralla un temps de fonda soledat, en què la correspondència resulta un article de primera necessitat, que propicia confessions. Uns anys difícils, d angoixa i de precarietat per a Rodoreda, que representen una dura i profunda experiència de la vida que la marcarà per sempre, com a dona i també com a escriptora; tal com les cartes demostren tota la seva producció n és deutora, des de Vint-i-dos contes (1958) fins a Quanta, quanta guerra (1980), amb un relleu especial de La plaça del Diamant (1962), la gran novel·la de l exili. I és que, un cop acabada la guerra, a París, primer, i a Ginebra, després, Rodoreda pot seguir els corrents literaris i artístics del moment, ella, també, una pintora ben actual, admiradora de Picasso i Miró, com la correspondència reflecteix. A partir de llavors, sobretot, Rodoreda pot iniciar la seva carrera literària definitiva, l obra de plena maduresa. L exili, en un cert sentit, s acaba i, aleshores, es pot bolcar, finalment, en l escriptura, la seva vocació més profunda, amb uns resultats espectaculars que la convertiran en la novel·lista més traduïda de la literatura catalana. En definitiva, les cartes resulten una font d informació privilegiada, la qual cosa palesa el gran interès que tenen, sense oblidar l estil ben original de Rodoreda, la marca dels grans escriptors, un atractiu més de la lectura de Cartes de guerra i d exili.